EL MEU CARRER

Casar-mos i anar a viure a la teua casa i jo se bé que costa deixar de dir ma casa al lloc on has passat la teua infancia, en el meua cas al viure en piso no he deixat de dir ma casa fins que ma mare ha deixat d'estar en ella, ara sí que es casa ma mare. Però tots els dies almenys dos vegades passes per als carrers veïns al del piso i poc a poc, tan a poc a poc que ni conter el dones del importa'n i precís que és vore als veïns a la porta de la seua casa, vore com quasi tots els dies és coincidix en l'hora d'entrar, d'eixir, igual dona siga d´estiu o hivern l'horari el dona el sol, quant esta ben amagat per la calor o ben alt per la calentoreta que dóna a l´hivern, i la gent passem per al carrer i ens vegem i ara en done conter dels anys passats sembla ahir i a la volta sembla fa molt i tinc tristesa per què jo crec que no ha passat prou de tems per què ens quedem sense un veí i dos veïnes estimats i apreciats,

Ell la vida!! em de passar el que ens toque!! El que DEU vullga, i per més que ho diguem ningú deixa de sentir tristesa davant aquesta dura realitat.