Dia del Pare

Hui San Josep i dia de Pare, vullc fer un record al pares del meu carrer, exe de menuda on eres feliç sense donar te conter que la gent major veins i pares fan que axo puga ser posible. 

Jo crec que avans era fasil ser mare, voler a la mare encara que treballara  estaba a casa mes que el pare, el pare sempre treballant fent hores per que res ens faltara, com ho comprava la mare sempre tenia mes guyanyat, 

Pero vullc jo recordar els pares del meu carrer l tots els recorde bons, bons Pares 

Pepica la Chata

Pepica La Chata gran i bona veina, dona valenta i noble, dona treballadora.
Li agradava tractaren a tots per igual no entenia les preferencies i axo era el que mes m' agradava de ella, venia a casa i feia molt bona companyia es parlava de avans del dur de la vida i de repent de cine, Pepica i mon pare miraven pelicules en aquells VHS i puc sentir les seues rises, volia a ma mare i ma mare a ella i no sap quina sensacio de buit ens deixa.

Els VIRUS a INTERNET

Ara tenim tots els muros del face plens de lletrerets en els virus que envien duplicats del nostre face, arxius roins.
Jo ja vaig pagar la "novata"
A mi en va entrar aquell famos virus de la foto, de repent en el ordinador estava jo a pantalla completa tota ben senta en el sofa el batin roig les ulleres de prop a la punta del nas i baix un lletrero que en deia que anara a un enllaç de la policia pagara 100 euros i despres llevarien la foto de la pantalla. Jo com toca m'en vaig anar a Pau i en 30 euros el va llevar i jo tota contenta ja no estava alli a la pantalla, arriba la nit jo i el bati senta al sofa ulleres de prop al nas alse el cap i aso que es? ja estic asi a la pantalla un altra vega i el lletreret del 100 euros tambe clar, i un altra vega Pau en 30 euros en va llevar de la pantalla.
En va di que habia guanyat el recor del poble en anar mes rapit per el mateix virus. Algo es algo.
Ah¡ P.D. jo sempre tinc un antivirus.
Mira que son sabuts.

MARIETA la COTXERETA

 

MARIETA la COTXERA

 

 

Aquest any està segut un any dur i trist un any en el que em tingut sentides i pesades pèrdues de veïns i veïnes estimades en el nostre poble,

Avui es un dia en què em tingut que despedir-mos de Marieta la cotxereta Marieta persona familiar estimada i volguda per tots els seus cosins, Marieta volguda per les seues amigues Marieta bona veïna, bona tia, Marieta bona mare bona uela, bona sogra molt estimada pels seus gendres, i jo la recorde com una gran filla i una gran esposa,

De Marieta domes es poden dir bones coses, tantes que no puc anomenar-les i si puc dir el sentir que tenim avui del buit tan gran que ens farà Marieta, que trist deixar de sentir les seues paraules interessant-se per tots i més trist deixar de veure eixe somriure amable i dolç que ella tenia, crec que és el que més trobarem a faltar,

El meu germa Juan Luis.

                     

A mi de normal no en costa expressar en paraules escrites el sentir meu o el de la gent coneguda i estimada, aquestes paraules no en costa dir-les paraules dedicades a un germà que sols es pot dir bo d´ell són facils de posar en el paper però senc una tristesa tan gran i de vegades, sols de vegades, per què se que el meu germà no ho voldria, una gran desolació al meu cor,

 

I ara el meu Nandó i jo ens quedem sense el nostre bon germà Juan Luis, bon home,
bon pare, bon cunyat, bon tio i un gran uelo, estes paraules fàcils de dir la familia, els que tant el volem, però arriba a més molt més, sempre he sabut que el meu Juan Luis era amable, educat, atent i molt estimat, però veig el sentir pesar que ha deixat la seua pèrdua en el seus amics, companys de treball, veïns de Olmedilla de Alarcon i de Villalonga els seus pobles les amistats que a poc a poc van quedant al llarg de la vida, tots el mateix sentir una gran tristesa per la pèrdua de 

Juan Luis, el meu germà,  

 

 

EL MEU CARRER

Casar-mos i anar a viure a la teua casa i jo se bé que costa deixar de dir ma casa al lloc on has passat la teua infancia, en el meua cas al viure en piso no he deixat de dir ma casa fins que ma mare ha deixat d'estar en ella, ara sí que es casa ma mare. Però tots els dies almenys dos vegades passes per als carrers veïns al del piso i poc a poc, tan a poc a poc que ni conter el dones del importa'n i precís que és vore als veïns a la porta de la seua casa, vore com quasi tots els dies és coincidix en l'hora d'entrar, d'eixir, igual dona siga d´estiu o hivern l'horari el dona el sol, quant esta ben amagat per la calor o ben alt per la calentoreta que dóna a l´hivern, i la gent passem per al carrer i ens vegem i ara en done conter dels anys passats sembla ahir i a la volta sembla fa molt i tinc tristesa per què jo crec que no ha passat prou de tems per què ens quedem sense un veí i dos veïnes estimats i apreciats,

Ell la vida!! em de passar el que ens toque!! El que DEU vullga, i per més que ho diguem ningú deixa de sentir tristesa davant aquesta dura realitat.

EL CANVI DE FER CAS

                                                            EL CANVI DE FER CAS

Sembla va passant el temps i sembla res és el mateix, canvia fins la forma de saludar-nos, abans sempre havia una estona per escoltar qualsevol cosa interessant o no, que algú tinguera a bé dir mos.

S’ ha acabat aquella botigueta que semblava més menuda del que era per el ple de gènere que estava, allí estaven esperant el torn, teníem que arrimar-nos per què passara l’altre “ale prou que ja pase ” o bé “no, no el meneges que passe bé”, expressions oblidades, expressions que en un Mercadona o Carrefour fan menys falta utilitzar-les i que quan les nesecitem estan tan oblidades que si succedeix el cas, ens mirem de reüll.

Abans la gent bé per fer-te cas o per curiositat quan ens creuàvem per el carrer el preguntaven “que fas?” “on vas?” o bé “d'on vens?” i tu contestaves “de ací” o “alli”, o més llarg “a un recao” i si no tenies pressa o t’apetia et paraves, feies un barretet i contaves el cas que aconteixia. La gent ens creuava i ens paraven en mig de la vorera a fer el barret i tu passaves cap avall i alli estaven, i tonaves cap amunt i alli seguien en el barret i clar “que feu?” “así” i en tornar “esteu ahí?” “si así estem!!” Aleshores et d'ien: “vens del metje?, quasi que també m’haveres pogut prendre torn”, y tu “doncs si!!, si avera sabut que en volies t´ho avera dit”, i és que fèiem profit del recaets per solventar un muntó de situacions, i és que mòbil no havia

Avui passes pel carrer, molt contenta, li dius a algú veí, cosí, amic o gent del poble “a voras que duc”o bé “vas a vore que tinc” i la contestació d’abans era una cara de satisfacció més que de curiositat, pel barret que s´acostava; avuí en sentir la pregunta la cara quasi és d’espant, el primer que es sent dir és: “ay no tinc temps, tinc que passar per Mercadona, comprar per fer el sopar, el meu fill arriba i és té que dutxar i torrar la carn, sort que el bolli't ja el tinc al foc, i després la cuina, arreplegar la roba, vore les notícies…” i al mateix temps el que escolta pensant “tot asó són coses normals en una vida, que li fa un quart d’hora davant o darrere, a més en el temps que porta xarrant li sobra la mitat per haver vist el que duia, jo contenta i ell enterat, i així res de res”

Veient els canvis, no se si tanta comoditat ens du a córrer acaçant el temps i ens fa un poc d’estrés i oblidem el bo de la vida.
                                                                                            
                                                                                                 MARISA FERRER,