EL CANVI DE FER CAS

                                                            EL CANVI DE FER CAS

Sembla va passant el temps i sembla res és el mateix, canvia fins la forma de saludar-nos, abans sempre havia una estona per escoltar qualsevol cosa interessant o no, que algú tinguera a bé dir mos.

S’ ha acabat aquella botigueta que semblava més menuda del que era per el ple de gènere que estava, allí estaven esperant el torn, teníem que arrimar-nos per què passara l’altre “ale prou que ja pase ” o bé “no, no el meneges que passe bé”, expressions oblidades, expressions que en un Mercadona o Carrefour fan menys falta utilitzar-les i que quan les nesecitem estan tan oblidades que si succedeix el cas, ens mirem de reüll.

Abans la gent bé per fer-te cas o per curiositat quan ens creuàvem per el carrer el preguntaven “que fas?” “on vas?” o bé “d'on vens?” i tu contestaves “de ací” o “alli”, o més llarg “a un recao” i si no tenies pressa o t’apetia et paraves, feies un barretet i contaves el cas que aconteixia. La gent ens creuava i ens paraven en mig de la vorera a fer el barret i tu passaves cap avall i alli estaven, i tonaves cap amunt i alli seguien en el barret i clar “que feu?” “así” i en tornar “esteu ahí?” “si así estem!!” Aleshores et d'ien: “vens del metje?, quasi que també m’haveres pogut prendre torn”, y tu “doncs si!!, si avera sabut que en volies t´ho avera dit”, i és que fèiem profit del recaets per solventar un muntó de situacions, i és que mòbil no havia

Avui passes pel carrer, molt contenta, li dius a algú veí, cosí, amic o gent del poble “a voras que duc”o bé “vas a vore que tinc” i la contestació d’abans era una cara de satisfacció més que de curiositat, pel barret que s´acostava; avuí en sentir la pregunta la cara quasi és d’espant, el primer que es sent dir és: “ay no tinc temps, tinc que passar per Mercadona, comprar per fer el sopar, el meu fill arriba i és té que dutxar i torrar la carn, sort que el bolli't ja el tinc al foc, i després la cuina, arreplegar la roba, vore les notícies…” i al mateix temps el que escolta pensant “tot asó són coses normals en una vida, que li fa un quart d’hora davant o darrere, a més en el temps que porta xarrant li sobra la mitat per haver vist el que duia, jo contenta i ell enterat, i així res de res”

Veient els canvis, no se si tanta comoditat ens du a córrer acaçant el temps i ens fa un poc d’estrés i oblidem el bo de la vida.
                                                                                            
                                                                                                 MARISA FERRER,