martes, 23 de junio de 2015

EL MEU CARRER



Casar-mos i anar a viure a la teua casa i jo se bé que costa deixar de dir ma casa al lloc on has passat la teua infancia, en el meua cas al viure en piso no he deixat de dir ma casa fins que ma mare ha deixat d'estar en ella, ara sí que es casa ma mare. Però tots els dies almenys dos vegades passes per als carrers veïns al del piso i poc a poc, tan a poc a poc que ni conter el dones del importa'n i precís que és vore als veïns a la porta de la seua casa, vore com quasi tots els dies és coincidix en l'hora d'entrar, d'eixir, igual dona siga d´estiu o hivern l'horari el dona el sol, quant esta ben amagat per la calor o ben alt per la calentoreta que dóna a l´hivern, i la gent passem per al carrer i ens vegem i ara en done conter dels anys passats sembla ahir i a la volta sembla fa molt i tinc tristesa per què jo crec que no ha passat prou de tems per què ens quedem sense un veí i dos veïnes estimats i apreciats,

Ell la vida!! em de passar el que ens toque!! El que DEU vullga, i per més que ho diguem ningú deixa de sentir tristesa davant aquesta dura realitat.

domingo, 31 de mayo de 2015

EL CANVI DE FER CAS

                                                            EL CANVI DE FER CAS

Sembla va passant el temps i sembla res és el mateix, canvia fins la forma de saludar-nos, abans sempre havia una estona per escoltar qualsevol cosa interessant o no, que algú tinguera a bé dir mos.

S ha acabat aquella botigueta que semblava més menuda del que era per el ple de gènere que estava, allí estaven esperant el torn, teníem que arrimar-nos per què passara l’altre ale prou que ja pase o bé “no, no el meneges que passe bé”, expressions oblidades, expressions que en un Mercadona o Carrefour fan menys falta utilitzar-les i que quan les nesecitem estan tan oblidades que si succedeix el cas, ens mirem de reüll.

Abans la gent bé per fer-te cas o per curiositat quan ens creuàvem per el carrer el preguntaven que fas? “on vas?” o bé “d'on vens?” i tu contestaves “de ací” o “alli”, o més llarg “a un recao” i si no tenies pressa o t’apetia et paraves, feies un barretet i contaves el cas que aconteixia. La gent ens creuava i ens paraven en mig de la vorera a fer el barret i tu passaves cap avall i alli estaven, i tonaves cap amunt i alli seguien en el barret i clar que feu? “así” i en tornar “esteu ahí?” “si así estem!!” Aleshores et d'ien: “vens del metje?, quasi que també m’haveres pogut prendre torn”, y tu “doncs si!!, si avera sabut que en volies t´ho avera dit”, i és que fèiem profit del recaets per solventar un muntó de situacions, i és que mòbil no havia

Avui passes pel carrer, molt contenta, li dius a algú veí, cosí, amic o gent del poble a voras que duco bé “vas a vore que tinc” i la contestació d’abans era una cara de satisfacció més que de curiositat, pel barret que s´acostava; avuí en sentir la pregunta la cara quasi és d’espant, el primer que es sent dir és: “ay no tinc temps, tinc que passar per Mercadona, comprar per fer el sopar, el meu fill arriba i és té que dutxar i torrar la carn, sort que el bolli't ja el tinc al foc, i després la cuina, arreplegar la roba, vore les notícies…” i al mateix temps el que escolta pensant “tot asó són coses normals en una vida, que li fa un quart d’hora davant o darrere, a més en el temps que porta xarrant li sobra la mitat per haver vist el que duia, jo contenta i ell enterat, i així res de res”

Veient els canvis, no se si tanta comoditat ens du a córrer acaçant el temps i ens fa un poc d’estrés i oblidem el bo de la vida.
                                                                                            
                                                                                                 MARISA FERRER,

domingo, 17 de mayo de 2015

La tia Roseta del Roig


                                                   UN DIA TRIST
Avui ha mort la tia Rosa del Roig, ahir Pepita la Palete ja deia La tia Roseta esta molt malalteta, sempre ha segut veïna meua sempre preocupa per el ben estar de tots, estima, molt aprecia i volguda, encara que ha tingut una vida llarga 94 anys ens fara un gran buit,

Fa cinc anys varem fer la festa la meua quinta la dels 50 anys la de la Mare de Déu i veiem als quintos de l´aurora 18 anys als del crist en 40 i semblava ens veiem majors i dic aso per contar una anècdota bonica que tinc de la tia Rosa

Anàvem els festers venent plantes per arreplegar diners per la festa I en passar pel carrer Senén Pla ix la tia rosa de sa casa, en vorems i com sempre en un somriure en diu, Marisa que tu també fas la festa este any? I jo si Roseta ha vist els anys i ella en contesta.        
    “Ay Marisa!! que bonica és la joventut”
i la tia Roseta tenia estes paraules en la boca i en els ulls el brillo dels bonics records  i el saber fer front als colps d´una vida i uns anys viscuts,

Ella en va ensenyar el curiós que és la vida.
Mirem arrere i el bonic del present no l'apreciem fins que no ha passat