CUINA MEDITERRANEA..

           

                   SEMPRE  CUINA MEDITERRANEA,, AL MEU MENJADOR I A CASA

Cuina… Cuiner... Cuinera... persona que guisa, mescla aliments i els condimenta per aconseguir un bon gust pel paladar, a la vegada que aliments pel cos. Això venen fent des de sempre les nostres àvies, mestresses  de casa de tota la vida.

Ací sempre s’ha guisat l’anomenada cuina popular coneguda al món com a  mediterrània, i considerada de les més sanes i variades.

Abans, que no tenien hivernacles, es guisava amb el que l’horta donava segons la temporada de l’any: tomaques, cebes, fesols, faves, naps, alls tendres, pebreres, penques…

El principal ingredient era i és l’arròs, cuinat de totes formes i amb tot tipus d’acompanyament. La més coneguda a tot el món, “ LA PAELLA VALENCIANA”, que, a més a més, és el plat més complet per a la nostra nutrició.

En els seus ingredients està la proteïna de la carn ( conill , pollastre, i una poca costelleta); el fesol i el “fesol de la peladilla” que afegeixen la part de llegums; la tomaca ratlladeta, la pebrera i el fesol verd són la verdura, i el cereal el duu l’arròs. Tot açò fregidet amb oli d’oliva i un poc de pebre-roig per al gustet i safrà per al color. Obtenim en un plat tot el necessari per estar ben alimentats i un gran plaer pel nostre paladar, i a més a més, bonic de presentació per allò de que “la vista també menja”.

 Tots aquestos ingredient també es poden guisar amb un poc més de caldo i el resultat és un bon arròs caldós reconfortant i calentet per al cos en hivern.

A més a més, també el guisem al forn amb botifarra y costella, cigrons i nap molt bo i pura proteïna. Amb nap o penca, amb faves o amb cigrons, tant al forn com caldós, l’arròs es un ingredient que utilitzem molt a la nostra cuina. També ens hem afiliat el famós arròs a la cubana. Jo l’he canviat un poc, ja que el coc blanquet, al forn amb caldo de carn per donar-li més sabor; després li afig un ou fregit i tomaca, açò fa que siga un dels plats preferits dels xiquets del meu menjador.

Jo estic molt contenta de que als xiquets del meu menjador els agrade el menjar  popular de tota la vida.

Bo, en l’arròs m’he quedat, però falten “mogolló” més plats tradicionals de la nostra cuina mediterrània. Una alta vegada serà.                                                          MARISA FERRER..

                                                                                                        

BLANCA i JO,,

Ubiquen-nos en la situación: dilluns, jo en la cuina del meu menjador, allí en totes les cassoles al foc,  jo davant del banc grandot, i ja preparant tot el necessari per escudellar, Mari l´educadora esta pelant la fruita, i en eixe moment Blanca que s´asoma a la porta de la cuina. I en diu: “Hola!” I jo conteste: “Hola!” I ella espera un poc davant la porta i jo li dic:

El divendres va ser el teu cumple!!  I ella: si! 
I jo en gana de que parle un poc mes: El va agradar? ;  SI!!
Ho vas pasar be? ;  SI!!
 Va anar tot be? Tambe va anar Dora l´exploradora;  SI!!
Jo no ho vaig vore? ;  No!!
Ei,, com no em vas convidar!! 
I despre de mitja volta d´ulls em senc que diu: Ah!! Com no podies vindre,,
i jo tota pasma; “no podía anar?? Per que no podía anar??” I la mateixa veueta situa davant la porta de la cuina em diu: “Com esta massa llunt,, pues!! no podies!!”

Massa llunt diu,, el cumple era al carrer del costat del menjador de l´escola on jo treballe i ella va a classe tots els dies,, 

Menuts diu que son,, La Blanca 4 anys.. Encara estic riguent-me,,

Creps aptes per a celiacs,, " JO "

 Fa uns anys que em van diagnosticar la malaltia celíaca, aleshores vaig descobrir que quasi tot el bo i sobretot el dolç porta gluten, Esta llimitació aguditza l'enginy i el meu mes si es tracta de dolç,

RECEPTA; mig litre de llet, 1 ou, un pessiguet de sal, una cullerada d'oli, 4 cullerades de farina de dacsa, 3 cullerades de farina d'arròs, Tot es bat amb la batedora, en lloc de farina de blat utilitzem les aptes per a celiacs. i tinc que dir que es un dels pocs menjars que millora,

Es col·loca unes gotes d'oli en la paella i es possa una xicoteta  porció de massa, quan se solta se li dóna la volta, S'omplin d'ou dur, tonyina, olives, maionesa, tomaca fregida,

Per els dolços jo pose melmelada, salsa de xocolate, o mes fàcil nocilla.

 

Ja te un altra batalla guanya,,

 

Jo, de fa anys soc la cuinera del menjador de l´escola, mengen uns 90 xiquets i clar el fem és més que el de qualsevol casa, i dic açò per explicar i pogau recordar i compendre la baralla que segim tenint al llarc dels anys el continidor del fem i jo.
 
Que si es gran, la porta més gran; és alt, i si plou ja ho te tot guanyat; i allà vaig

en acabar  la feina, mire el poalot com tots els dies, gran i ple amb la bossota negrota,  i "au" ací estic un altre dia convençuda que el continidor ens guanyarà,  tota confiada que amb els anys que fà que pleitegem em té un poc de compació, o a lo millor és que ja li tinc agafat el truc, doncs  eixe és el meu pensar, arribe fins el seu lloc i, pobre meu l’an vençut i no esta allí en la seua ubicació, i tot un esglai creua el meu cos i li arriba  fins la bossa negra gran, plena de fem que duc dins del poalot, i la meua pregunta: "on s´ha clavat?,este rodes té però pates no”, mire cap amunt, mire cap avall, i alla a lo llunt del carrer veig tres continidors: el groc i el verd els conec, però eixe que té forma de campana, sembla siga el cosí de la Santa Barbera, que esta ubicada en el més alt del campanar de l´esgesia, no me l’ha presentat ningú, i enfilem el carrer tots juntets: jo, el  poalot i la bossota dins,

“Ale! anem a vore si algú sap res del verd” i en arribar allí, el cosi de la campana em diu: “Sorpresa! jo soc el nou” i jo li dic a la bossa del fem “xica igual amb aquest  tenim més sort”  ja, aixó dic jo, més  ell pensa “ara el “fotre”.

 En tindrel davant el veig be, com es nota és cosí de la Santa Barbera, com ella gran i alt. Mira si té quatre portetes (allà a lo alt), intente obrine una i  no té ansa per agafar-la ,“nyas” si son d’adorn,  sols  s´obrin dos  i pegant-li la volta a la familia de la campana, sort que vaig pensar de dir-li al poalot que m´esperara en la vorera, i obrim la porteta ubicada en el front (cap amunt com un flequillo) que és cau  i és tanca “BO” anem allà; en una ma puc obrir la porteta i amb l´atra trac la bossa del poal  i, “PLOM” se m’escapa la porta, “BLOM” cau la bossa, “NYAS” ara que?, “BO”, segon intent per obrir la porteta, tinc que alçar el braç més amunt del cap, i amb l’altre agafe la bossota: estire el braç cap amunt, topa, no cap, espente mitja dins mitja fora, es trenca la bossa amb el cantó que no cap i tot escampat, “AU” a per la granera, i mentre camine sols done gracies a DEU que avui no plou.  Vaig a la cuina  i agafe la granera per arreplegar l’escampat, i en obrir la porta per abocar la resta em ve a la ment l’estatua de la llibertat americana “ALE” braç en alt, porta oberta i bolsa dins.

 

I veguem com és la vida, tants anys de baralla amb el continidor verd, més que mai li he pugut guanyar, i ara em sap mal que no estiga ja que teniem un poc de confiança.

 Ara torna a escomençar amb el cosí de la campana, coses de la vida i del diseny.

  MARISA FERRER.