EL MEU CARRER

Casar-mos i anar a viure a la teua casa i jo se bé que costa deixar de dir ma casa al lloc on has passat la teua infancia, en el meua cas al viure en piso no he deixat de dir ma casa fins que ma mare ha deixat d'estar en ella, ara sí que es casa ma mare. Però tots els dies almenys dos vegades passes per als carrers veïns al del piso i poc a poc, tan a poc a poc que ni conter el dones del importa'n i precís que és vore als veïns a la porta de la seua casa, vore com quasi tots els dies és coincidix en l'hora d'entrar, d'eixir, igual dona siga d´estiu o hivern l'horari el dona el sol, quant esta ben amagat per la calor o ben alt per la calentoreta que dóna a l´hivern, i la gent passem per al carrer i ens vegem i ara en done conter dels anys passats sembla ahir i a la volta sembla fa molt i tinc tristesa per què jo crec que no ha passat prou de tems per què ens quedem sense un veí i dos veïnes estimats i apreciats,

Ell la vida!! em de passar el que ens toque!! El que DEU vullga, i per més que ho diguem ningú deixa de sentir tristesa davant aquesta dura realitat.

EL CANVI DE FER CAS

                                                            EL CANVI DE FER CAS

Sembla va passant el temps i sembla res és el mateix, canvia fins la forma de saludar-nos, abans sempre havia una estona per escoltar qualsevol cosa interessant o no, que algú tinguera a bé dir mos.

S’ ha acabat aquella botigueta que semblava més menuda del que era per el ple de gènere que estava, allí estaven esperant el torn, teníem que arrimar-nos per què passara l’altre “ale prou que ja pase ” o bé “no, no el meneges que passe bé”, expressions oblidades, expressions que en un Mercadona o Carrefour fan menys falta utilitzar-les i que quan les nesecitem estan tan oblidades que si succedeix el cas, ens mirem de reüll.

Abans la gent bé per fer-te cas o per curiositat quan ens creuàvem per el carrer el preguntaven “que fas?” “on vas?” o bé “d'on vens?” i tu contestaves “de ací” o “alli”, o més llarg “a un recao” i si no tenies pressa o t’apetia et paraves, feies un barretet i contaves el cas que aconteixia. La gent ens creuava i ens paraven en mig de la vorera a fer el barret i tu passaves cap avall i alli estaven, i tonaves cap amunt i alli seguien en el barret i clar “que feu?” “así” i en tornar “esteu ahí?” “si así estem!!” Aleshores et d'ien: “vens del metje?, quasi que també m’haveres pogut prendre torn”, y tu “doncs si!!, si avera sabut que en volies t´ho avera dit”, i és que fèiem profit del recaets per solventar un muntó de situacions, i és que mòbil no havia

Avui passes pel carrer, molt contenta, li dius a algú veí, cosí, amic o gent del poble “a voras que duc”o bé “vas a vore que tinc” i la contestació d’abans era una cara de satisfacció més que de curiositat, pel barret que s´acostava; avuí en sentir la pregunta la cara quasi és d’espant, el primer que es sent dir és: “ay no tinc temps, tinc que passar per Mercadona, comprar per fer el sopar, el meu fill arriba i és té que dutxar i torrar la carn, sort que el bolli't ja el tinc al foc, i després la cuina, arreplegar la roba, vore les notícies…” i al mateix temps el que escolta pensant “tot asó són coses normals en una vida, que li fa un quart d’hora davant o darrere, a més en el temps que porta xarrant li sobra la mitat per haver vist el que duia, jo contenta i ell enterat, i així res de res”

Veient els canvis, no se si tanta comoditat ens du a córrer acaçant el temps i ens fa un poc d’estrés i oblidem el bo de la vida.
                                               MARISA FERRER,

La tia Roseta del Roig

                                                   UN DIA TRIST

Avui ha mort la tia Rosa del Roig, ahir Pepita la Palete ja deia La tia Roseta esta molt malalteta, sempre ha segut veïna meua sempre preocupa per el ben estar de tots, estima, molt aprecia i volguda, encara que ha tingut una vida llarga 94 anys ens fara un gran buit,

Fa cinc anys varem fer la festa la meua quinta la dels 50 anys la de la Mare de Déu i veiem als quintos de l´aurora 18 anys als del crist en 40 i semblava ens veiem majors i dic aso per contar una anècdota bonica que tinc de la tia Rosa

Anàvem els festers venent plantes per arreplegar diners per la festa I en passar pel carrer Senén Pla ix la tia rosa de sa casa, en vorems i com sempre en un somriure en diu, Marisa que tu també fas la festa este any? I jo si Roseta ha vist els anys i ella en contesta.        

    “Ay Marisa!! que bonica és la joventut”

i la tia Roseta tenia estes paraules en la boca i en els ulls el brillo dels bonics records  i el saber fer front als colps d´una vida i uns anys viscuts,

Ella en va ensenyar el curiós que és la vida.
Mirem arrere i el bonic del present no l'apreciem fins que no ha passat

CUINA MEDITERRANEA..

           

                   SEMPRE  CUINA MEDITERRANEA,, AL MEU MENJADOR I A CASA

Cuina… Cuiner... Cuinera... persona que guisa, mescla aliments i els condimenta per aconseguir un bon gust pel paladar, a la vegada que aliments pel cos. Això venen fent des de sempre les nostres àvies, mestresses  de casa de tota la vida.

Ací sempre s’ha guisat l’anomenada cuina popular coneguda al món com a  mediterrània, i considerada de les més sanes i variades.

Abans, que no tenien hivernacles, es guisava amb el que l’horta donava segons la temporada de l’any: tomaques, cebes, fesols, faves, naps, alls tendres, pebreres, penques…

El principal ingredient era i és l’arròs, cuinat de totes formes i amb tot tipus d’acompanyament. La més coneguda a tot el món, “ LA PAELLA VALENCIANA”, que, a més a més, és el plat més complet per a la nostra nutrició.

En els seus ingredients està la proteïna de la carn ( conill , pollastre, i una poca costelleta); el fesol i el “fesol de la peladilla” que afegeixen la part de llegums; la tomaca ratlladeta, la pebrera i el fesol verd són la verdura, i el cereal el duu l’arròs. Tot açò fregidet amb oli d’oliva i un poc de pebre-roig per al gustet i safrà per al color. Obtenim en un plat tot el necessari per estar ben alimentats i un gran plaer pel nostre paladar, i a més a més, bonic de presentació per allò de que “la vista també menja”.

 Tots aquestos ingredient també es poden guisar amb un poc més de caldo i el resultat és un bon arròs caldós reconfortant i calentet per al cos en hivern.

A més a més, també el guisem al forn amb botifarra y costella, cigrons i nap molt bo i pura proteïna. Amb nap o penca, amb faves o amb cigrons, tant al forn com caldós, l’arròs es un ingredient que utilitzem molt a la nostra cuina. També ens hem afiliat el famós arròs a la cubana. Jo l’he canviat un poc, ja que el coc blanquet, al forn amb caldo de carn per donar-li més sabor; després li afig un ou fregit i tomaca, açò fa que siga un dels plats preferits dels xiquets del meu menjador.

Jo estic molt contenta de que als xiquets del meu menjador els agrade el menjar  popular de tota la vida.

Bo, en l’arròs m’he quedat, però falten “mogolló” més plats tradicionals de la nostra cuina mediterrània. Una alta vegada serà.                                                          MARISA FERRER..

                                                                                                        

BLANCA i JO,,

Ubiquen-nos en la situación: dilluns, jo en la cuina del meu menjador, allí en totes les cassoles al foc,  jo davant del banc grandot, i ja preparant tot el necessari per escudellar, Mari l´educadora esta pelant la fruita, i en eixe moment Blanca que s´asoma a la porta de la cuina. I en diu: “Hola!” I jo conteste: “Hola!” I ella espera un poc davant la porta i jo li dic:

El divendres va ser el teu cumple!!  I ella: si! 
I jo en gana de que parle un poc mes: El va agradar? ;  SI!!
Ho vas pasar be? ;  SI!!
 Va anar tot be? Tambe va anar Dora l´exploradora;  SI!!
Jo no ho vaig vore? ;  No!!
Ei,, com no em vas convidar!! 
I despre de mitja volta d´ulls em senc que diu: Ah!! Com no podies vindre,,
i jo tota pasma; “no podía anar?? Per que no podía anar??” I la mateixa veueta situa davant la porta de la cuina em diu: “Com esta massa llunt,, pues!! no podies!!”

Massa llunt diu,, el cumple era al carrer del costat del menjador de l´escola on jo treballe i ella va a classe tots els dies,, 

Menuts diu que son,, La Blanca 4 anys.. Encara estic riguent-me,,

Creps aptes per a celiacs,, " JO "

 Fa uns anys que em van diagnosticar la malaltia celíaca, aleshores vaig descobrir que quasi tot el bo i sobretot el dolç porta gluten, Esta llimitació aguditza l'enginy i el meu mes si es tracta de dolç,

RECEPTA; mig litre de llet, 1 ou, un pessiguet de sal, una cullerada d'oli, 4 cullerades de farina de dacsa, 3 cullerades de farina d'arròs, Tot es bat amb la batedora, en lloc de farina de blat utilitzem les aptes per a celiacs. i tinc que dir que es un dels pocs menjars que millora,

Es col·loca unes gotes d'oli en la paella i es possa una xicoteta  porció de massa, quan se solta se li dóna la volta, S'omplin d'ou dur, tonyina, olives, maionesa, tomaca fregida,

Per els dolços jo pose melmelada, salsa de xocolate, o mes fàcil nocilla.

 

Ja te un altra batalla guanya,,

 

Jo, de fa anys soc la cuinera del menjador de l´escola, mengen uns 90 xiquets i clar el fem és més que el de qualsevol casa, i dic açò per explicar i pogau recordar i compendre la baralla que segim tenint al llarc dels anys el continidor del fem i jo.
 
Que si es gran, la porta més gran; és alt, i si plou ja ho te tot guanyat; i allà vaig

en acabar  la feina, mire el poalot com tots els dies, gran i ple amb la bossota negrota,  i "au" ací estic un altre dia convençuda que el continidor ens guanyarà,  tota confiada que amb els anys que fà que pleitegem em té un poc de compació, o a lo millor és que ja li tinc agafat el truc, doncs  eixe és el meu pensar, arribe fins el seu lloc i, pobre meu l’an vençut i no esta allí en la seua ubicació, i tot un esglai creua el meu cos i li arriba  fins la bossa negra gran, plena de fem que duc dins del poalot, i la meua pregunta: "on s´ha clavat?,este rodes té però pates no”, mire cap amunt, mire cap avall, i alla a lo llunt del carrer veig tres continidors: el groc i el verd els conec, però eixe que té forma de campana, sembla siga el cosí de la Santa Barbera, que esta ubicada en el més alt del campanar de l´esgesia, no me l’ha presentat ningú, i enfilem el carrer tots juntets: jo, el  poalot i la bossota dins,

“Ale! anem a vore si algú sap res del verd” i en arribar allí, el cosi de la campana em diu: “Sorpresa! jo soc el nou” i jo li dic a la bossa del fem “xica igual amb aquest  tenim més sort”  ja, aixó dic jo, més  ell pensa “ara el “fotre”.

 En tindrel davant el veig be, com es nota és cosí de la Santa Barbera, com ella gran i alt. Mira si té quatre portetes (allà a lo alt), intente obrine una i  no té ansa per agafar-la ,“nyas” si son d’adorn,  sols  s´obrin dos  i pegant-li la volta a la familia de la campana, sort que vaig pensar de dir-li al poalot que m´esperara en la vorera, i obrim la porteta ubicada en el front (cap amunt com un flequillo) que és cau  i és tanca “BO” anem allà; en una ma puc obrir la porteta i amb l´atra trac la bossa del poal  i, “PLOM” se m’escapa la porta, “BLOM” cau la bossa, “NYAS” ara que?, “BO”, segon intent per obrir la porteta, tinc que alçar el braç més amunt del cap, i amb l’altre agafe la bossota: estire el braç cap amunt, topa, no cap, espente mitja dins mitja fora, es trenca la bossa amb el cantó que no cap i tot escampat, “AU” a per la granera, i mentre camine sols done gracies a DEU que avui no plou.  Vaig a la cuina  i agafe la granera per arreplegar l’escampat, i en obrir la porta per abocar la resta em ve a la ment l’estatua de la llibertat americana “ALE” braç en alt, porta oberta i bolsa dins.

 

I veguem com és la vida, tants anys de baralla amb el continidor verd, més que mai li he pugut guanyar, i ara em sap mal que no estiga ja que teniem un poc de confiança.

 Ara torna a escomençar amb el cosí de la campana, coses de la vida i del diseny.

  MARISA FERRER.

 

 

Avui Fideua,,

avui Fideua i dema putxero,, m´he despistat i casi no faig la foto,,

Ahir lasanya,, i avui MANDONGUILLES,,

baralla en el continidor del fem

Jo sempre m´he pensant que soc bona gent, mai m’he pegant amb ningú (la llengua no te òs i es meneja per on vol, eixa no conta), ara em done conter que no és així, porte molts anys de baralla, i amb qui direu? Amb el contenidor de la fem.

Vorera cap avall té el seu lloc, aleshores arribe jo i un poalot gran i ple, ja veus jo cuine per uns 90 xiquet, i ahí està ell amb una tapadora verda que em mira, per un costat gran, com bras i mig del meu i per la part de la porta dos, i allà vaig intente obri-la, té dos foradets per posar la ma i clar, com no, la meua no es correspon amb les seues mesures, i guanya ell “ale” que ahí va el segon intent, i una volta de 180 graus pega el meu braç, i “bomm” ( si a eixes hores dorm algú té despertador gratuït) un sorollot que fa al caure de costat i obrir-se la porta, ja la tinc; i l´altura? M´arriba quasi per davall del coll, i aixó que estic dalt la vorera, i ahí estic jo i una bossa de fem, gran, negra, grossa, un estiró i consegueisc traure-la del poal, i escomença un balanceig: uno, dos “plom”, topa en el canto, es trenca la bossa, tot escampat “ale” a per la granera, i va el segon intent: un, dos i dins ¡¡viva, viva!! Ah, pero de que vas, queda la tapa!! I un altra vegada una volta de braç 180 graus i tancat, fins dema. I ve dema i arribe jo a la porta ¡botons! que em pensaba jo que havia guanyat? nooo, avuí com si s´haguera “conxovat” amb el temps i plou, i alla anem el poalot i jo acompanyats del paraigües, arribem al costat del contenidor, i ell amb la seua grandaria i la tapadora verda ens mira, l’agafe pel foraet de la maneta, i com que està banyada s’esvira, cau i “ale” ja té l´assalt guanyat, segon intent, cau el paraigües cabell banyat, fa vent s’envola, corre darrere d’ell, meins mal que l´agafe abans d’arribar al cantó, i cuan tornem el paraigües i jo, alli està ell, mirant-nos, agafe la tapadora verdota i despres del citat gir de braç de 180 graus “blom” (sona el despertador gratuit) i porta oberta ara ve l´estiró, pareix que també el poal estiga “conxovat” amb el contenidor, plovia se’n recordeu, i jo rese per que no s’esvare que esta la bolsa banyada, i s’esvara clar com no, pero ja la tinc i escomença el balanseig: un, dos, dins ¡viva viva! aleshores pense, assalt guanyat i em mira la tapa verda tota de costat l’agafe i volta de bras la ma banyada i un esguit del aigua que plou, em mire la ma no se on torcarme, i me’n vaig jo i el poal buit, amb el paraigües tancat, banyanme i em sembla que he perdut el combat, “au” fins dema.

                                                                                                  MARISA FERRER

em dinat,,

A vore qui endivina que han dinat els meus xiquet al menjador??
Sopa i "pitsa" de Marisa,,

Anem a recordar oficis antics, i vegem la seua evolucio,,

Grans i maravellossos xiquets,,

Avui divendres i ja son les quatre de la vesprada, i en la cuina del meu menjador un “ mogolló” de plats, casoles que rentar, cuina que arreplegar, per despejar-me un poc i entre tant m´agarren més ganes de tornar a la feina, vaig a comentar-li a la directora un recaet.

Anant pel corredor un xiquet de cinc anys que venia i em diu: “Marisa has vis alguna mestra??”

 I jo li pregunte: “que vols??” I em contesta: “vint fotocopies com aquesta fitxa”.

Com a mi tot m´agrada provar-ho, dic: “a vore si se fer-les jo”, i em recorda altra vegada:

“pues en vull vint”, i allí estic jo, plantada davant d’una maquinota plena de botons, pose la fitxa i escomence a mirar-la, i el xiquet mes abaix mirant-me i esperant, jo palpant sentim un soroll i de repent ix una copia de la fitxa, el xiquet: “en vullc vint”, jo miraba la maquina plena de lletreros tota “ sicodélica” ella,  i pensant a la vegada dic: “es que no se com posar les vint”, abans de donar-me temps de res senc al xiquet que em diu: “no saps com posar el vint Marisa?

  Pues un 2 i un 0, aixina Marisa, un 2 i un 0”. 

 Decididament me´n vaig als plats que ells no em diuen res..

Que grans i maravellossos son els xiquets,,

El gran dels grans,, PUTXERO

Avuí em dinat PUTXERO, una bona sopeta,, i tot els corruage,,

 

Encontre familiar

El dia del meu cumple, la meua Maria em va regalar un carret per anar a compar, i ahir, davant de la font hi havia un familiar, semblava cosi del carret ja que ell tambe és carro, jo en presentar-me li vaig dir al amo del cosi si li semblava be que jo el convidara a viure a la meua casa i així la familia es conexeria, i em va semblar molt amable en dir-me que tenia la mateixa idea, que podia pujar al menut dalt del major, jo li vaig dir "a les celebracions ja ens convidarem, cadascú a sa casa,,, AU".

Avui en dinat,, ARROS CALDOS

Avui al meu menjador,, ARROS CALDOS és el plat més complet per a la nostra nutrició.
En els seus ingredients està la proteïna de la carn ( conill , pollastre, i una poca costelleta); el fesol i el “fesol de la peladilla” que afegeixen la part de llegums; la tomaca ratlladeta, la pebrera i el fesol verd són la verdura, i el cereal el du l’arròs. Tot açò sofregit amb oli d’oliva i un poc de pebre-roig per al gustet i safrà per al color.      

                                                         

CONTALLES DELS MEUS AVIS..

Ara mes major se que cal reviure la memoria , i que mai no es perguen les arrels... Per això em decidisc a contar-ne algunes de les velles histories familiars

Hem diuen Marisa de tapo  per mon pare, i de capella per ma mare.

El meu besavi Paqual era músic quan la banda no tenia ni vestit portava el brusó del llaurador i tocava el trombó.

Una vegada anaren a tocar a un poble en desembre i feia molt de fred.

Quan van acabar de tocar anaren a la fonda a calfar-se un poc, pero la llar estava tota ocupada de gent. Com era molt ingeniós se´n va eixir fora, i prop al camp, va agafar un grapat de petorrets i se´ls va posar a la ma, feia com que es rascava i deprés es tirava al foc, i el petorret feia un sorollet. La gent es pensava que tenia polls i com tots li fugien deixaven lloc a la llar, quan tot el lloc era d´ell va tirar tots els petorrets de colp.

La gent vella sempre m´ha dit que el meu besavi Pasqual era molt graciós

     
                                                                    MARISA FERRER..

Avui llentilles,,

Diu el refranet,, Lentejas si quieres las tomas, y si no las dejas,,

DIJOUS,, dinem,, LASANA



Sentir de les mares

                                      SENTIR DE LES MARES

 

Naixeu, fillets, desprès de nou mesos d' estar sempre juntets. Nou mesos de il·lusió, i ací esteu, cosetes menudes que ploreu. ¿Tenen fam? ¿Els farà mal la panxa ? "Mira" el duré al pediatra, a més de les visites obligades, a ser possible no li done res que li puga embrutar el cos. Medicines les precises i prou, i les vacunes, "dilema", són precises. De vegades el meu xiquet el punxen. "Ai, ai". Plora, pobret meu.

I... CREIXEU.

Aleshores esteu creixent i penseu:  "ja puc decidir".

I jo pense... Tot el nostre "cuidao" es queda en res:

< tragueu pastilles per la boca---- pastilles que cap metge us ha receptat

< oloreu pel nas "polvos" ----en tant que ens costava fer-vos prendre el "clamoxil"

< d' un trago, "clac", un xupito---- i mira que el xarop ens costava un poema

< si el tabac no és bo, menys bona es la cosina que li mescleu. "Maria" li diuen, ¿no?. Un  nom bonic du i res més.

< “ Hala” el cos ben brut

Aleshores, els pares estem ací i sempre per a nosaltres sereu xiquets.

Tampoc és que esteu tan crescuts com vosaltres penseu. ¿No cregueu?

                            

                         I com sempre                FIRMAT ---- UNA MARE

                                                                                     MARISA FERRER..